Vostès que poden, facin alguna cosa

És cada vegada més evident que la política ja no emociona. Els actuals polítics ( anomenats els de la segona transició) actuen sense aquelles dosis de passió i emoció que va protagonitzar la política en aquells anys que varem recobrar les llibertats democrátiques, d’una forma concient o inconcient estan sentant les bases del procés de liquidació “social” de la politica.

A Catalunya en general i Montcada en particular són exemples clars de que aquest risc s' està imposant.. Diferents estudis de sociologia politica de la Universitat Autònoma de Barcelona indiquen en les seves dades que la ciutadania no es diexa seduir per la polìtica que actualment s’utilitza , la sensació que mani qui mani les coses no canviaran s’ha imposat amb força, la creença que “ la política” s’ha transformat en una simple Gestoria de Serveis ha arrelat ,. Els responsables electes creuen que centrar-se amb oferir “serveis” que funcionin és suficient – cosa per cert no sempre satisfeta- i per molt lloable que sigui buscar aquest objectiu cal alguna cosa més.

Necessari que els serveis funcionin, sí. Suficient, no.

Qualsevol projecte polític global que s’ofereix als ciutadans ha de tenir dins del seu marc una ideologia que l’enmarqui junt amb unes idees força que generin la capacitat d’emocionar i una convicció en l’horitzó d' una certa utopía amb un grau de dificultat no menyspreable per a ser conquistats , tot això unit a una convicció personal que alimenti d' alguna manera el trajecte per conquerir l’objectiu.Qualsevol projecte sectorial ( infraestructures, educació, sanitat, etc) si no va acompanyat de les corresponents dosis d’il.lusió , passió i emoció difícilment traspassarà la barrera del ciutadà que el veurà com un acte més d' un gestor .

És molt difícil saber què és la “política” i de què serveix si no va acompanyada de components emotius que actualment brillen per la seva absència.
La preocupació creix quan els indicadors de participació electoral indiquen molt clarament que la distancia entre governats i governadors es cada dia més significativa.

Podem fer servir Montcada com exemple , posant rostres i noms a les preguntes que molta gent es fa:
Quants dels nostres polítics locals senten en el seu interior que viuen un moment històric?
Quants d’ells deuen sentir emoció en pensar en el seu projecte polític?
Quants d’ells tenen la capacitat no sols d’emocionar i il.lusionar a la societat , sino simplement al seus companys de partit?

La resposta aquestes preguntes no ens deixa indiferents. La simple gestió i un excessiu tacticisme – dins dels interiors dels partits així com en les diferents administracions – amaguen un buit d’idees i una abséncia de debat que fan i han portat l’actual forma d' aplicar la política a una cru¨illa de camins en que la ciutadania cada vegada més tria uns camíns molt diferents al que els “polítics “ voldrien.

Cal reivindicar i exigir com imprescindible el retorn a "aquelles" altres formes de fer política , que el debat entre administradors i administrats sigui real i veritablement representatiu , no com ara que en realitat és sols virtual i molt lluny dels components emocionals que tindrien ser presents.

Els polítics diuen tots al finalitzar unes eleccions , quan valoren els resultats, que han entés el missatge i que canviaran . Ho faran? … Ja han passat tres mesos i algú ha tornat ha parlar de la baixa participació en els darrers comicis locals? ... Heu llegit alguna proposta sobre la qüestió?

Si no es fa quelcom ,el polítics poden fer-ho, cada dia més s’entendrà el fer política com una activitat allunyada de la ciutadania o com un departament més de una gran Gestoria.

Albert